La solució a la guerra entre justícia i llibertat és la veritat?

AIDA PLA GENOBART / El concepte de llibertat i el de justícia vas sovint de la mà però altres vegades acaben semblant incompatibles. Sembla que en certs cassos, com em la resolució de la culpabilitat o innocència de la Lisbeth Salander a Millennium, per tal de fer-se justícia s’hagi de renunciar a la llibertat de la presumpte culpable. És a dir, que Lisbeth ha de sacrificar el seu dret a la intimitat i, per tant, renunciant a aquesta llibertat, i, per contra, Blomskvist acaba tenint més llibertat del compte al poder accedir a tota la informació personal de la hacker.

Arribats a aquest punt la reflexió és clara, quina és la solució perquè llibertat i justícia s’igualin i la batalla sigui èticament justa? La meva visió és força pessimista, els casos són tots diferents i difícilment hi haurà mai una equiparació entre justícia i llibertat. En cada batalla el guanyador serà un i la balança sempre s’acabarà decantant havent triomfat la justícia o havent triomfat la llibertat. Si bé és cert que ambdues parts lluitaran per fer prevaldre ambdós conceptes, crec que si guanya la justícia en cert moment s’haurà renunciat a la llibertat (encara que no vulgui dir que hi manqui al 100%) i, contràriament, si guanya la llibertat, possiblement la justícia no haurà estat del tot ètica ja que el jutge no haurà tingut la suficient informació per a sentir-se del tot convençut de la seva decisió.

Personalment, opino que la batalla no és dolenta. Crec que sempre hi ha estat i sempre hi serà i és el motor que fa que la veritat s’acabi manifestant. És la veritat la solució, és la clau i la raó de la guerra. La cerca de la veritat és la raó i el motiu pel qual la justícia o bé la llibertat guanyen o perden la batalla. Si buscar al veritat significa que la persona hagi de renunciar a una part de la seva llibertat per tal que se li pugui fer justícia, crec que la batalla, tot i que sigui dolorosa, acaba mereixent la pena. Si, per contra, la justícia no pot ser del tot justa per mancança de proves i respecta a la llibertat, possiblement la raó hagi estat el deixar que els fet i el temps parlin per si sols i que s’acabi sabent la veritat.

Així doncs, penso que la recerca de la veritat és el motor que acaba justificant la batalla constant i persistent entre la justícia i la llibertat i que és bo que aquesta batalla es manifesti en cada judici. És així com es podran valorar els dos valors i com no es caurà en l’error de sacrificar-los al 100%, perquè, tant justícia com llibertat, són dos drets que garanteixen la democràcia i pels quals val la pena lluitar i no renunciar.

—————————————————————————————————————-

MERITXELL PRAT/  Rosseau deia que la nostra llibertat s’acaba allà on comença la dels altres. Però cada dia hi ha qui es pren la seva llibertat com absoluta i actua sense tenir en compte la resta: mata algú, comet algun altre tipus de delicte…. Davant d’aquests casos tots reclamem l’actuació de la justícia per tal que castigui el culpable.

Veiem el mal com una cosa que ha de quedar fora de la nostra convivència i que qui el dugui a terme ha de rebre el càstig corresponent. Però què passa quan és la pròpia justícia la que encobreix l’actuació del mal? Com passa en la trilogia de Larsson, on Lisbeth Salander que en teoria està sota tutela, acaba patint abusos del seu propi tutor.

A classe de seminari el professor Perceval ens deia que la única solució per aquests casos de guerra interna entre Justícia i Llibertat és la veritat. Hi estic d’acord, però qui té la formula de la veritat? És tan fàcil arribar a aquesta veritat? Els periodistes estem cridats a ser la veu de la veritat, a no supeditar-nos a interessos polítics ni econòmics per tal de mostrar les coses tal com són i treure a la llum les injustícies que ens envolten, però avui dia costa trobar algun mitjà tant compromès.

Tot i així penso que sempre hi haurà aquesta guerra i que l’actuació de la justícia sempre acaba coartant una part de la llibertat. Això, però, des el meu punt de vista, no és negatiu si és per evitar un mal.

—————————————————————————————————————-

INGRID FONT / Justícia i llibertat han de cedir sovint a favor d’una o de l’altra, com una parella d’enamorats. Les relacions no són perfectes i cal, a vegades, deixar enrere els principis i fer feliç a l’altre, de la mateixa manera que la justícia demana a vegades a la llibertat que faci la vista grossa, o a l’inversa. La conclusió d’aquesta guerra interna entre justícia i llibertat és la veritat? Segons el meu parer, no. Per què… què és la veritat? Existeix de debò? Els conceptes són d’allò més confusos, subjectius, i per això estic convençuda que la veritat absoluta no existeix. Aleshores, l’amor entre llibertat i justícia és un engany com diu en Percebal (professor del Seminari de qüestiona actuals de comunicació)? Probablement sí, perquè la justícia demana a la llibertat submissió, i aquesta es rebel·la allà on la justícia no arriba o ha permès que el poder la substitueixi.

Lisbeth Salander i Mikel Blomkvist, els protagonistes de la triologia Millennium d’Stieg Larssón, en són l’exemple perfecte. La Salander és la llibertat, que no dubta en entrar als ordinadors dels altres com a hacker per espiar-ne tot el seu contingut i així descobrir els secrets més profunds dels seus adversaris perquè la justícia vagi a favor seu, malgrat que no creu en la justícia com a tal. En canvi, en Blomkvist és una persona convencional que evidencia la seva creença amb la justícia, però d’ençà de l’afer Wennerström la seva obsessió per descobrir la veritat, encara que li faci mal, el convida a saltar-se els límits de la justícia a favor de la llibertat. Així, al llarg de la triologia Larsson es decanta, segons el meu punt de vista, a favor de la llibertat tant en el personatge de Blomkvist, una espècie de Peter-Pan que vol ser un nen etern i no comprometre’s, alhora que es deixa estimar, com en el cas de Salander, l’Anti-Peter-Pan, la nena que sempre va voler créixer i deixar lluny la infantesa.

De fet, per descobrir la “veritat” la policia també es salta els límits de la intimitat fent de hackers sota comandament judicial, però llavors sembla que la seva actuació sigui correcta perquè està legitimada. En aquest cas la guerra interna entre justícia i llibertat és, segurament, quan dóna els seus millors fruits, perquè la “veritat” queda justificada. Segons el meu punt de vista, però, no es pot donar per acabada la guerra interna entre llibertat i justícia pel simple fet que es trobin lleis per violar la intimitat de les persones amb ordres judicials. On hi ha els límits? Una vegada més continuen borrosos enmig d’una boira espessa. La guerra interna entre llibertat i justícia no ha fet res més que començar en una societat cada vegada més dominada per les noves tecnologies.

—————————————————————————————————————-

NORMA ANDRÉS / El matrimoni suposa a cada membre d’una parella accedir a unir-se per sempre a la persona que estimes. A aquella a qui no causaràs mai dolor i defensaràs tant en el bé com en el mal  fins, com diuen els mossens en les paraules que alguns han considerat “esclavitzadores”, que la mort els separi. Aquestes últimament semblen estar inscrites en la ment d’alguns sobre paper mullat, perquè cada dia veiem més com, en aquests darrers anys, afloren els divorcis i les separacions. Un matrimoni curiós i que sembla tenir els dies comptats és el de Justícia i Llibertat. Fa anys van decidir formar una família perquè, malgrat ser molt diferents l’una de l’altra, veien que les dues volien lluitar pel mateix dret. D’aquesta unió en va néixer una petita criatura a qui van posar el nom de Veritat. Mentre era petita tant Justícia com Llibertat van defensar la seva filla i van intentar fer-ho el màxim de bé per sortir-ne guanyant ambdues parts. Però ara que Veritat ha crescut, comença a veure que els interessos dels seus progenitors xoquen quan volen defensar-la. A vegades és Justícia qui mereixeria tenir la raó, però d’altres creu que és Llibertat qui la defensa millor.

El matrimoni entre Justícia i Llibertat és una caixa de trons i Veritat veu que aviat aquelles paraules que en el seu dia van prometre desapareixeran en el passat. Ha arribat el dia. Llibertat marxa de casa. En els papers del divorci diu que es va adonar compte que la seva elecció no va ser del tot encertada i que és millor la soledat, però lliure, abans que estar lligada a algú que la controli abusivament. Va arribar el dia en què no feien cap sacrifici l’una per l’altra, cedint a les seves diferències.

Aplicada a la realitat del tema que ens atent, aquesta petita historieta sobre el matrimoni de Justícia i Llibertat, no deixa de ser del tot falsa. Perquè l’amor que, en el seu moment, van professar les dues cònjuges era real, però el dia que van haver de defensar a Veritat, van veure que lo seu era un engany i que pel bé d’aquesta el millor era seguir camins separats.

Larsson toca, al llarg de la trilogia Millenium, aquests tres temes. La llibertat encarnada en Lisbeth Salander, la justícia lligada a l’Estat i les seves administracions, i la veritat encarnada en diversos personatges, però el principal de tots ells, Mikael Blomkvist; personatge inspirat en Kalle Blomkvist d’Astrid Lindgrens d’un nen detectiu la passió del qual és la veritat. Qui guanya?

Personalment crec que, com ens va dir el nostre professor de l’assignatura, José Maria Perceval, la unió entre Llibertat i Justícia va ser i és, una enganyifa. Tant l’una com l’altre s’enganyen mútuament per intentar defensar la veritat i aquestes infidelitats es continuaran cometent amb el pas del temps. Si bé és cert que les dues lluiten per un mateix dret, també és cert que per arribar-hi hauran de seguir camins diferents, tot i que algun dia poden arribar a trobar-se de nou i tornar a reobrir una caixa de trons. La justícia comet injustícies, la llibertat a vegades sobrepassa la llibertat d’altres i és un mite quant als límits que la pròpia justícia ens infligeix. La veritat resta esperant que entre les dues siguin capaç de descobrir-la per continuar amb la defensa del bé comú.    

L’autor va considerar conflictius aquests tres espais en la lluita diària de la premsa d’investigació. Ser justos, actuar amb cautela sense transgredir els límits de la llibertat i publicar la veritat. Sovint aquesta tasca és impossible. Cas clar, Blomkvist, que veu tapades les seves aspiracions d’explicar la veritat si actua fent justícia, però que pot servir-la en safata a tota la humanitat si fa el mateix, gaudint d’una mica més de llibertat.

La solució a aquesta guerra no crec que estigui encara inventada ni que s’inventi en els propers anys. Tant l’una com l’altre tenen els seus motius per defensar la veritat a la seva manera. Si l’objectiu final és aquest i de tant en quant han de xocar per demostrar-ho i així evitar el mal i garantir l’estat de democràcia en el que vivim, no hi veig cap problema. En boca dels millors cuiners del món diríem que la recepta perfecta per fer un magnífic plat de Veritat consta de dos ingredients importantíssims: una mica de Justícia i una mica de Llibertat, tot equilibrat en la seva mesura i cuit a foc lent durant molt anys per aconseguir el gust idoni i evitar el mal. La Veritat, un plat cada dia més necessari en la nostra societat vulnerada pels qui abusen de menjar només Justícia i els qui sacien la seva gana només amb Llibertat.